Començo tard i fàcil. Al final de Joan Rovira, que em sorprèn amb
un directe més enèrgic que en llauna i empalmo amb Mishima. Els pijos em som propers però
em fan certa por. Vindran a omplir no mes un forat de darrera hora a la seva
agenda estival? Error!, hi ha pijos i pijos i aquests ho donen tot, un directe
impactant, una actuació entregada, la plaça plena en comunió i la barra tirant
a tope. S’han guanyat el que han demanat cobrar i dic que s’ho ha guanyat en el
més estricte sentit del terme, per que la barra tira i s’han pogut fet els
diners que abans del concert no es tenien.
Em regalo un “bocata” de rostit amb ceba i raves de l’Onaindia i
uns gotets de vi, per fi aquest any hi ha vi! abans que Zoo prengui el relleu,
“electrònica, rap, hip-hop, arrels, missatge directe i contundent...un dels
grans atractius d’aquesta vuitena edició” diu el programa de mà. Per mi no ho
son tant, so brut i compacte, massa igual. Però hi ha un fet observable, la
meitat de davant de la plaça cap l’escenari canvia de domini, gent jove i no
tant, amb un posat més radical i pacs de vi, alguna litrona i barreges en
ampolles de litre i mig per compartir.
Es curiós o no, però tinc la sensació que els pijos, els papes (i
mares), els identitaris i algun perdut, salvem l’economia del festival i els
“socis de cultura de classe”, per molts missatges emesos en la pantalla on es
recorda que la barra paga el festival, tenen la seva cultura però molt poca
classe i zero de solidaritat identitària. Es pot tenir pocs recursos, val, però
aquestes carretilles que encenen una darrera d’altra segur que valen una birra
cada una.
Em retiro als meus "aposentos" abans que faci aparició
la pluja.
Dissabte sembla un dia tranki. Una estoneta de Rombo i a per Sant
Josex. Un directe interessant i acompanyat per un guitarrista excepcional. La
plaça esta plena però sense "apretures", igual que la barra. Públic heterogeni,
país i musica. Avui acabo aviat, diumenge hi ha feina al matí.
A la tarda em perdono la primera actuació i vaig a donar-ho tot
amb Aspencat, dub, electrònica i reggae, arrels, contundència i esperit de
lluita i lletres. Lletres amb passatges de poesia d’aquella que surt de les
entranyes. Comunió a la plaça. Però amb la constatació de la mateixa
contradicció de públic del concert de Zoo.
Miquel del Roig es un altre mon, cal veure-ho. Ho canta tot, ho
replica tot i ho satiritza tot i fins i tot dona el minut de gloria “ Warhol”
als que gosen pujar a l’escenari i fer la seva rima.
Entre mig d’un i altre un vol de carn guisada del Mònaco, amb els seus vinets, per recuperar.
S’ha acabat El tingladu, darrera de l’escenari, encintat com un
regal d’aniversari, tots aquests dies hi ha hagut una unitat de medició de so,
cosa que no he vist mai pel vot del poble en el mateix escenari. Ara començaran
els estires i arronses, ja ho sabem. Organització, vei, administració. Per
tenir en compte o no, dos apunts, l’administració publica parla de promoció de
ciutat i de dinamització econòmica entre els grans objectius. El tingladu, com
a festival identitari consolidat, també posiciona, fa venir gent a la ciutat (no es
l’únic, evidentment) però
pot ser si el popular i privat que gestiona millor els seus recursos. El
tingladu dona feina, del tipus generen els festivals, (i tampoc es l’únic i
precisament conjuntament amb els altres, ajuda a mantenir el treball d’un
sector de l’economia subsidiària de l’espectacle que ho passa prou just desprès
de la baixa de contractacions dels ajuntaments; muntadors, llums ,
sonorització...i també genera feina segurament d’aquesta de temporada, que ho
preguntin si no a la majoria dels bars del voltant de la plaça i a l’empresa
tradicional local de producció de gelats, ells saben molt be els números que
mouen aquests dies.
Tot aquests aspectes també haurien de tenir pes a l’hora de
valorar les queixes. Qui esta disposat a assumir el conflicte entre l’interes
individual , tot i que legítim, i el col·lectiu, entre generar projecció i
activitat econòmica o no.
Com apunt final, un altre any s’ha vist canalla a El tingladu,
cert que en la majoria dels casos acompanyats i un any més a qui no
s’ha vist a estat al sr. Ramon. Pot ser la nova línia editorial del diari ja no
dona per fer exabruptes.
