seguretat

 

 

Passa el temps. Ves a saber perquè

Inexorable. Passa.

 ...Como es diuen aquells autors que no més han escrit un llibre? En sembla que en Vila -Matas parlava en un dels seus llibres. 

Podria dir que no ho recordo però existeixen eines per saber que es Bartleby y compañia,  on parla dels ¨escriptors del no¨ per referir-se als que com que el personatge Bartleby de Herman Melville decideixen deixar d'escriure o no escriure directament.

10 anys per fer un nou disc? per escriure un nou llibre? per pintar un nou quadre? hi ha qui ho triga. Per desídia, per autoexigència, per manca d'idees, per recercar l'obra definitiva...?

ves a saber perquè.

en tot cas, no es el meu cas.

les contradiccions del meu particular El tingladu

Començo tard i fàcil. Al final de Joan Rovira, que em sorprèn amb un directe més enèrgic que en llauna i empalmo amb  Mishima. Els pijos em som propers però em fan certa por. Vindran a omplir no mes un forat de darrera hora a la seva agenda estival? Error!, hi ha pijos i pijos i aquests ho donen tot, un directe impactant, una actuació entregada, la plaça plena en comunió i la barra tirant a tope. S’han guanyat el que han demanat cobrar i dic que s’ho ha guanyat en el més estricte sentit del terme, per que la barra tira i s’han pogut fet els diners que abans del concert no es tenien.

Em regalo un “bocata” de rostit amb ceba i raves de l’Onaindia i uns gotets de vi, per fi aquest any hi ha vi! abans que Zoo prengui el relleu, “electrònica, rap, hip-hop, arrels, missatge directe i contundent...un dels grans atractius d’aquesta vuitena edició” diu el programa de mà. Per mi no ho son tant, so brut i compacte, massa igual. Però hi ha un fet observable, la meitat de davant de la plaça cap l’escenari canvia de domini, gent jove i no tant, amb un posat més radical i pacs de vi, alguna litrona i barreges en ampolles de litre i mig per compartir.

Es curiós o no, però tinc la sensació que els pijos, els papes (i mares), els identitaris i algun perdut, salvem l’economia del festival i els “socis de cultura de classe”, per molts missatges emesos en la pantalla on es recorda que la barra paga el festival, tenen la seva cultura però molt poca classe i zero de solidaritat identitària. Es pot tenir pocs recursos, val, però aquestes carretilles que encenen una darrera d’altra segur que valen una birra cada una.

Em retiro als meus "aposentos" abans que faci aparició la pluja.

Dissabte sembla un dia tranki. Una estoneta de Rombo i a per Sant Josex. Un directe interessant i acompanyat per un guitarrista excepcional. La plaça esta plena però sense  "apretures",  igual que la barra. Públic heterogeni, país i musica. Avui acabo aviat, diumenge hi ha feina al matí.

A la tarda em perdono la primera actuació i vaig a donar-ho tot amb Aspencat, dub, electrònica i reggae, arrels, contundència i esperit de lluita i lletres. Lletres amb passatges de poesia d’aquella que surt de les entranyes. Comunió a la plaça. Però amb la constatació de la mateixa contradicció de públic del concert de Zoo.

Miquel del Roig es un altre mon, cal veure-ho. Ho canta tot, ho replica tot i ho satiritza tot i fins i tot dona el minut de gloria “ Warhol” als que gosen pujar a l’escenari i fer la seva rima.

Entre mig d’un i altre un vol de carn guisada del Mònaco,  amb els seus vinets, per recuperar.

S’ha acabat El tingladu, darrera de l’escenari, encintat com un regal d’aniversari, tots aquests dies hi ha hagut una unitat de medició de so, cosa que no he vist mai pel vot del poble en el mateix escenari. Ara començaran els estires i arronses, ja ho sabem. Organització, vei, administració. Per tenir en compte o no, dos apunts, l’administració publica parla de promoció de ciutat i de dinamització econòmica entre els grans objectius. El tingladu, com a festival identitari consolidat, també posiciona,  fa venir gent a la ciutat (no es l’únic, evidentment)  però pot ser si el popular i privat que gestiona millor els seus recursos. El tingladu dona feina, del tipus generen els festivals, (i tampoc es l’únic i precisament conjuntament amb els altres, ajuda a mantenir el treball d’un sector de l’economia subsidiària de l’espectacle que ho passa prou just desprès de la baixa de contractacions dels ajuntaments; muntadors, llums , sonorització...i també genera feina segurament d’aquesta de temporada, que ho preguntin si no a la majoria dels bars del voltant de la plaça i a l’empresa tradicional local de producció de gelats, ells saben molt be els números que mouen aquests dies.

Tot aquests aspectes també haurien de tenir pes a l’hora de valorar les queixes. Qui esta disposat a assumir el conflicte entre l’interes individual , tot i que legítim, i el col·lectiu,  entre generar projecció i activitat econòmica  o no.

Com apunt final, un altre any s’ha vist canalla a El tingladu, cert que en la majoria dels casos acompanyats i  un any més a qui no s’ha vist a estat al sr. Ramon. Pot ser la nova línia editorial del diari ja no dona per fer exabruptes.

MEHO KODRO

viernes 9 de marzo de 2007

La platja de La Conxa era molla, com qualsevol dia de pluja feble i verda vinguda lenta dels prats interiors.El brogit profund, estomacal, de les onades i el ronc col·lectiu que fugia pel forat del vell estadi d’Anoeta, s’entortolligaven alimentant un mar penjat de núvols blancs.

L’Aita es calà la txapela i s’aixecà lentament del banc. D’amunt d’aquest va quedar un diari obert pels fulls d’esports. Llavors vaig veure com les gotes, rodones i golafres, ofegaven la foto d’en Meho. Unes llàgrimes impròpies absorbides sense passió per la imatge del futbolista trist.

Abans de córrer darrere l’Aita, vaig fer un xut potent i imaginari fins a la roca de Guetaria. Jugaré de porter i em deixaré marcar un gol pel Meho per poder mirar-li de prop als ulls. Estic segur que plorarà de dolor, d’un dolor profund com el que senten els boxejadors que copegen furibundament l’altra meitat de sí mateixos.

el casament de joaquin

uff