MEHO KODRO

viernes 9 de marzo de 2007

La platja de La Conxa era molla, com qualsevol dia de pluja feble i verda vinguda lenta dels prats interiors.El brogit profund, estomacal, de les onades i el ronc col·lectiu que fugia pel forat del vell estadi d’Anoeta, s’entortolligaven alimentant un mar penjat de núvols blancs.

L’Aita es calà la txapela i s’aixecà lentament del banc. D’amunt d’aquest va quedar un diari obert pels fulls d’esports. Llavors vaig veure com les gotes, rodones i golafres, ofegaven la foto d’en Meho. Unes llàgrimes impròpies absorbides sense passió per la imatge del futbolista trist.

Abans de córrer darrere l’Aita, vaig fer un xut potent i imaginari fins a la roca de Guetaria. Jugaré de porter i em deixaré marcar un gol pel Meho per poder mirar-li de prop als ulls. Estic segur que plorarà de dolor, d’un dolor profund com el que senten els boxejadors que copegen furibundament l’altra meitat de sí mateixos.